El poble de la Canonja es troba al nord del terme, sobre un turó al peu del qual, en direcció a la mar, s’alça el castell i l’antic poble de Masricart, i encerclat dins el que hom suposa que podria haver constituït una muralla, que resta inexistent, de la qual l’única prova que es conserva és un portal anomenat popularment el Porxo, sobre el qual figura la data del 1600.

Els carrers guarden el regust antic, però les cases dels segles XVII i XVIII han estat transformades. L’església parroquial, dedicada a sant Sebastià, fou construïda a la segona meitat del segle XVIII i mostra una façana senzilla; hom creu que els murs que donen al replà són restes de la masia fortificada que bastiren els canonges de la seu tarragonina.

Actualment el poble de la Canonja i el de Masricart estan units i formen un sol nucli per un carrer que a la part sud pren el nom de l’antic poble de Masricart i més o menys a meitat el carrer passa a anomenar-se carrer de la Raval.

La història

Com antic municipi havia estat constituït per la fusió dels termes de la Canonja, Masricard, la Boella i el Territori. El terme primitiu de la Canonja limitava amb Tarragona a l’Est i al Nord; amb Masricard al Sud; i amb el Territori de Tarragona a l’oest.

El seu nom prové del mas que el capítol catedral de Tarragona tenia emplaçat en un turó de 60 metres d’altitud prop de l’antic poble de Masricart i que era residència de repòs i explotació agrícola dels canonges de la seu. La primera referència documental data del segle XIV, concretament del 1334, i correspon a una qüestió de delmes que l’administrador de l’Església de Tarragona deixava a Guerau de Rocabertí. El fet demostratiu de l’existència d’un veïnat a la Canonja és el decret del rei Joan I del 1392 en el qual ordenava el pagament dels drets de maridatge de la seva filla Violant amb Lluís d’Anjou.

El 1586 els jurats de la Canonja obtingueren del capítol catedral el privilegi de posseir la reserva del Santíssim i les fonts baptismals. El 1678, per un decret del tribunal de la Rota, s’estableix definitivament el trasllat de la parròquia de Masricart a la Canonja a causa del descens de població que aquell havia sofert. El 1750 començà a construir-se l’església, que s’acabà el 1776. Tot això va fer que en establir-se, el 1848, la nova llei d’ordenació del territori i, no tenint ni la Canonja ni Masricart prou terme per a constituir-se cadascun en municipi independent, foren fusionats en un de sol, que prengué el nom de la Canonja per ser aquesta entitat la més desenvolupada.

El terme de Masricart era comprès entre el Territori de Tarragona i la Pineda. Del seu origen parlen amb escreix les moltes làpides, carreus i inscripcions que s’han anat trobant en el seu subsol. És probable que en temps de la romanització fos una de les moltes vil·les rurals escampades pel Camp de Tarragona.

Al començament del segle XII, concretament el 1128, es concedí permís en feu reial per bastir-hi un castell en “els seus territoris”; el detall de citar “territori” en comptes de població donà peu a suposar que el lloc no era encara habitat. Cal suposar, tenint en compte l’existència del castell i que la façana de l’actual església és una torre de defensa, que el lloc es fortificà per resistir les incursions i setges dels pirates barbarescs.

El 1337 Masricard i Barenys es mancomunaven per fer un emprèstit al capítol de Tarragona en concepte del dret de maridatge de la reina Maria de Navarra; la donació fou feta en nom de la família Llorenç, senyors de Masricard. El 1390 trobarem de nou documentat Masricart amb motiu de la delimitació de territoris que l’arquebisbe Ènnec de Vallterra fa amb el rei Joan I.

El 1408, Masricard és saquejat pels pirates. El 1573 el cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta constituí en vicaria perpètua l’església de la Canonja i la incorporà a la parròquia de Masricart. Durant el segle XVI es reedificà el castell i es construí l’església actual (1589). Amb la Guerra dels Segadors i durant alguns anys quedà deshabitat. Masricart s’anà redreçant a poc a poc. El 1654 s’iniciaren les obres de restauració de l’església, que continuaven encara el 1713, però la població era escassa i aquest motiu va fer que de mica en mica s’invertissin els protagonismes i Masricart passés a ser sufragània de la Canonja. Durant la guerra del Francès, Masricardt quedà malmès.

El 1848, amb la creació de les noves municipalitats, es fusionà amb el municipi canongí, la qual cosa no impedí als seus veïns de comprar una nova rectoria i acabar de construir l’altar major de la seva església (1852).

Pel que fa als orígens de la la Boella hi ha constància que arrenquen del 1150, quan el príncep Robert feu donació del lloc a Hug i a la seva muller Eva perquè el repoblessin. Dos segles més tard de la repoblació, essent propietat reial, fou traspassada a Robert Guinyet i administrada pel governador general del Camp de Tarragona. El 8 de febrer de 1403 la comprà l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, juntament amb altres llocs i pobles del Camp, pel preu de 17.000 florins i tot seguit la donà al seu nebot el cavaller Daniel de Leoç. A partir del 1600 són senyors de la Boella la família Siscar. Posteriorment mantingué una certa independència fins que en fer-se la divisió de les municipalitats actuals quedà adjudicada a Reus, però, al cap de temps, passà a integrar-se en el terme canongí.

El Territori de Tarragona corresponia a la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona. La seva situació era d’enclavament en altres municipis i per això, en crear-se les municipalitats actuals a la segona meitat del segle XIX, fou repartit entre els termes de Reus, Constantí i Vila-seca i Salou, atès que no formava un nucli compacte sinó dispers.

Durant l’època anomenada del desarrollismo, el veí municipi de Tarragona necessitava més sòl per continuar la seva expansió industrial. Així sorgiren els anhels annexionistes de Tarragona cap a la Canonja, que, per guanyar “el favor” dels seus habitants, els “va regalar” l’abastament d’aigua i la xarxa de clavegueram. El 1963 el règim franquista inicià oficialment el pacte per a l’annexió “voluntària” de la Canonja, que va justificar “com a expressió de l’increment industrial de la nostra comarca”, tot silenciant qualsevol tipus d’oposició. L’annexió al municipi de Tarragona fou establerta pel decret de 1964.

L’annexió comportà profunds canvis en les estructures econòmiques i demogràfiques de la Canonja. D’una banda, hi ha hagué una insospitada plusvàlua d’àmplies extensions de terres, la major part dedicades a conreus de secà (majoritàriament vinya), a causa de la prolongació dins el terme dels polígons industrials de Tarragona i de la proximitat al gran centre turístic de Salou; d’altra banda, la formació del nou nucli de població de Bonavista.

Des del primer moment, el moviment cultural i associatiu existent al poble va mantenir el sentiment de comunitat diferenciada, reivindicant la identitat de la Canonja, que va avançar, pas a pas, cap a la segregació.

L’any 1982 es va aconseguir constituir-se com a Entitat Local Menor (ELM) i així poder tenir certa autonomia administrativa. Aquesta figura político-jurídica posteriorment va passar a anomenar-se entitat municipal descentralitzada (EMD). El 1998 es va crear la Plataforma per a la Municipalitat, que tingué un paper destacat en tot el procés; i una tercera fita fou al març de 2003 quan l’Ajuntament de Tarragona va traspassar a l’EMD de la Canonja totes les competències legalment permeses que, a la pràctica va significar la possibilitat de gestionar gairebé tots els serveis que prestava amb anterioritat a l’annexió.

El procés formal de segregació s’inicia, però, el maig de 2004 quan l’Ajuntament de Tarragona, presidit per l’alcalde Joan Miquel Nadal (Convergència i Unió, CiU) inicià els tràmits per a la segregació de la Canonja. Es va constituir una comissió formada per representants de l’EMD i de l’Ajuntament de Tarragona que estava presidida pel portaveu del govern tarragoní, que va establir els termes de la separació de la Canonja de forma consensuada.

Un dels acords principals que havia de prendre aquesta comissió era el referent a quin havia de ser el terme municipal de la nova entitat, del qual dependrien els ingressos provinents de les empreses químiques que obtindrien cada una de les dues entitats. Si bé els debats es van iniciar a partir del terme històric de la Canonja −que abans de l’annexió comprenia els terrenys on ara s’aixequen el barri de Bonavista i part del polígon petroquímic sud−, es va decidir tenir també en compte, de cara a les negociacions, els canvis econòmics i demogràfics produïts des dels anys seixanta en aquests territoris.

La comissió va encarregar un estudi econòmic del territori, amb dades del 2004, que va ser la base econòmica per a la reconversió de la Canonja en municipi, ja que estudiava els ingressos i despeses generats en cada una de les entitats dels dos municipis. La conclusió fou que l’ajuntament de Tarragona va ingressar 5,6 MEUR de la part del polígon petroquímic sud que s’aixecava sobre el terme històric de la Canonja i 1,8 MEUR del barri de Bonavista, però el balanç del nucli de la Canonja  va ser negatiu, per un valor de 698.000 €. El resultat final fou que, en total, el terme històric de la Canonja, el 2004, va aportar a les arques tarragonines uns ingressos de 6,7 MEUR.

Els acords principals que es van consensuar el 2006 es referien al terme municipal de la nova entitat i al repartiment dels ingressos procedents dels impostos de les empreses químiques dins del terme de la Canonja, de manera que no sortissin perjudicats cap dels dos ajuntaments. El futur terme municipal de la Canonja inclouria gran part del polígon petroquímic sud, però no el barri de Bonavista; com a compensació, el nou municipi es quedaria amb uns terrenys industrials del terme tarragoní dins del polígon sud, al sud de l’antiga CN-340. Sobre el repartiment dels ingressos, acordaren que la Canonja en rebria el 40% el primer any de la segregació i el 100% al cap de quinze anys, a un ritme del 4 o 5% anual.

Aquests acords feien possible l’autofinançament del nou ajuntament de la Canonja, gràcies als impostos de les empreses químiques ubicades al seu terme −ASF, DOW, ERKOL, IQA, REPSOL PETROLEO, BAYER i ERKIMIA−, i es complia així la condició legal que calia garantir el mateix nivell de prestació de serveis als dos ens resultants i s’havia d’assegurar que tots dos municipis tindrien els recursos suficients per complir les competències municipals; en cap cas la segregació podria comportar una disminució de la qualitat mitjana dels serveis que es prestaven.

El 16 d’abril de 2007 es va presentar la sol·licitud de segregació de la Canonja a la Generalitat. Aquesta, però, va ser desestimada el gener de 2009, a partir del dictamen desfavorable de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, depenent del Departament de Governació i Administracions Públiques, emparant-se en el fet que no complia la normativa vigent, atès que no hi havia nuclis de població territorialment diferenciats entre la Canonja i Tarragona, és a dir, perquè no existia una franja classificada com a sòl no urbanitzable d’una amplada mínima de 3.000 m entre els nuclis més propers dels municipis resultants. La mateixa comissió va demanar, però, que es tingués en compte l’especificitat del cas, ja que reconeixia les peculiaritats d’ordre social, geogràfic i històric de la Canonja.

El govern de la Generalitat, a proposta del conseller de Governació, va adoptar el compromís d’impulsar el procés de segregació a través d’una normativa específica, tot fent una excepció a la Llei de règim local. L’abril de 2009 s’inicià la tramitació amb l’aprovació de la memòria que va dur a l’aprovació del projecte de llei, el mes de juliol següent. Tot seguit, l’envià al Parlament per a la seva validació, el qual l’acceptà i inicià el seu debat en el ple del 11 de novembre de 2009, on tots els grups representats al parlament es van mostrar favorables a l’elaboració d’aquesta llei.

Finalment, el 15 d’abril de 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar, per unanimitat, la llei específica de creació del municipi de la Canonja. La unitat dels dos municipis amb un mateix objectiu i el consens de tots els grups polítics presents al Parlament van aconseguir una tramitació ràpida de la normativa.

No va ser, però, fins el 30 d’octubre, sis mesos després de la publicació de la llei, que la Canonja va esdevenir legalment municipi. En aquella data es va dissoldre l’EMD de la Canonja i el Departament de Governació va designar una comissió gestora d’onze membres, en funció dels resultats dels comicis de 2007 -encapçalat pel socialista Roc Muñoz, que ja era alcalde de l’EMD- fins a les eleccions municipals de 2011.

Tant l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, com l’alcalde de la Canonja, Roc Muñoz, van assenyalar que els dos municipis voldrien plantejar una visió de conjunt entre les dues poblacions i continuaran col·laborant en la prestació de serveis, en recursos humans i en el treball pel territori.